El blau és el color de la profunditat ambigua, dels cels i els abismes. En el Renaixement és el color de la bellesa divina. En el Budisme tibetà, els conceptes de consciència i saviesa són d'un intens color blau. Per Astrid Colomar el blau, com a matís de la llum blanca, és el color de la buidor, el que tot ho conté.
En aquesta exposició, com és habitual en l'obra de Colomar, ens planteja la qüestió de la realitat sense límits, indagant entre l'interior exterior (subjectiu-objectiu). En les primeres pintures blaves sobre alumini, l'artista evocava aquesta amplitud espacial a través de gradacions de blava, més o menys dens, però sempre present. Ara i després de la mort de la seva mare, l'artista introdueix un nou aspecte inquietant per la seva radicalitat: l'absència.
