És la gran pregunta a la qual sotmet l'artista cubà Gustavo Díaz Sosa als seus personatges quan els enfronta als seus escenaris. Una atmosfera kafkiana embolica a les seves ja clàssics petits homes anònims en espais tancats sense sortides o totalment oberts, però sense destinacions. Díaz Sosa considera aquests episodis com un retrat de la societat actual.
Compon una obra narrativa, però usant el dibuix i la matèria com a llenguatge. El dibuix -al carbonet, llapis, ceres o sanguina- predomina sobre un fons de taques abstractes amb una interessant riquesa plàstica.
